Arraconat per les enquestes, incapaç d’amagar el femer de corrupció, misèria i atur que ha deixat per llegat a la nostra societat, el PP valencià reacciona desesperat a la recerca d’allò que els politòlegs anomenen “nínxols electorals”, i intenta ressuscitar -una vegada més- el fantasma de l’anticatalanisme.
Amb la voluntat d’estanyar la sagnia de vots anunciada per les eleccions europees prepara una confusa “Ley de símbolos de identidad” que mantinga almenys els vot dels anomenats “valencianistas”. La llei, sembla, estarà acompanyada d’un tribunal inquisidor responsable de vetlar per la “valencianidad” –barreja d’autoodi, folklorisme panxacontent i submissió espanyolista- de les activitats que demanen ajudes oficials.
L’aplicació pràctica de la norma no tindrà més efecte real que destinar diners públics a pagar el salari que cobren els torquemades de torn (sempre hi ha qui accepta papers així, per miserables que siguen, a canvi de diners), perquè fa molt de temps que el PP s’encarregà que els diners dels valencians no anaren a cap activitat que intentara dignificar ni la seua llengua ni la seua cultura.
El problema de fons és un altre i ben greu: la introducció de la irracionalitat en la política. El va sintetitzar fa uns dies el conseller Santamaria -el mateix que quan era sotsdelegat del govern permetia amb alegria les manifestacions de feixistes i nazis arreu del nostre país-, quan va parlar sobre la definició de valencià que figura en el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).
L’AVL –la ciència- deixa ben clar que el català i el valencià són una mateixa llengua amb denominacions diferents, mentre que les Corts Valencianes –la llei- han aprovat diverses declaracions que diuen tot el contrari, que el valencià és una “llengua distinta i única”. Preguntat per aquesta contradicció, Santamaría va ser clar: “preferiría que l’AVL ajustara su definición a la ley”.
L’afer recorda molt aquell altre de Galileo Galilei, quan les seues conclusions –científiques- que provaven que la terra girava al voltant del sol, van xocar amb la doctrina de la església catòlica –la llei- que deia tot el contrari.
Ja sabem com va acabar allò i hauríem de treure conclusions sobre com podem acabar ací si consentim que la ciència se sotmeta als interessos de la demagògia política.
Si el valencià i el català són llegües diferents, els aeroports no tenen per què tenir avions, les depuradores poden contractar “traductores romaneses” al servei del seu staff, i els diners destinats a ajudar els afectats pel terratrèmol d’Haití poden ben be acabar destinats a la compra de pisos a nom d’amiguets d’un conseller…
