La Xylella Fastidiosa i la impotència europea

El jefe de todo esto és el títol en castellà d’una pel·lícula del director danès Lars Von Trier. Al film –un comèdia amb un sentit de l’humor molt peculiar-, un empresari ha fet creure els seus treballadors que ell no és el propietari final de la companyia: hi ha un altre, que mai no apareix, que és el responsable últim; el “jefe de todo esto”. L’enganyifa li permet excusar-se sempre que ha de prendre decisions complicades o impopulars; no és la seua decisió, és una ordre “de l’altre”.

En moltes de les xarrades que he fet per explicar com funciona la Unió Europa, he utilitzat aquesta pel·lícula com a símil. Durant anys i panys els governs dels estats de la Unió han utilitzat la UE com a excusa per a bona part de la seua ineficàcia: no són ells, és “Brussel·les”. Fa poc , aquest mateix diari titulava: “Brussel·les margina el port de València en favor del d’Algeciras”. I no, no és Brussel·les qui decideix on van els diners europeus per a infraestructures portuàries, és Madrid.

La realitat és que el Consell, la institució que representa els estats membres de la UE, és qui mana. La Comissió Europea, -la que hauria de ser el govern europeu- obeeix i, de vegades, proposa alguna idea pròpia que poques vegades és acceptada. La Comissió, per exemple, va preparar un pla per repartir i acollir solidàriament els refugiats que fugien de les guerres de Síria i Àfrica, però el Consell va preferir l’acord de la vergonya amb Turquia… I el Parlament? Al Parlament Europeu tenim una certa capacitat –molt limitada- de modificar les propostes i, en alguns casos, de vetar-les. L’estructura de la UE és feble, molt feble. Moltes de les crítiques que rep es deuen precisament a això, a la seua debilitat estructural. Quan hem preguntat pels escàndols de la malversació de fons europeus al nostre país, la resposta és sempre la mateixa: la UE no té capacitat per controlar-ne l’ús, ha de confiar en els estats o les autoritats competents.

La detecció d’uns cirerers infectats amb el bacteri de la Xylella Fastidiosa a Mallorca és un exemple terrible d’aquesta feblesa. El cas és molt preocupant perquè no és coneix cap forma d’eliminar un bacteri que pot matar cultius tan diversos com la vinya, els fruiters –incloent els cítrics- o les oliveres. La Xylella vingué des de Costa Rica en una planta decorativa portada sense cap control pels Països Baixos, per on entren el 80% de les importacions de plantes a Europa. Va ser detectada en les oliveres centenàries d’Apúlia (Itàlia) i ja ha atacat un milió d’arbres. La Comissió Europea va ser clara i directa: els arbres afectats s’han de tallar i cal establir una zona de seguretat, no hi ha una altra possibilitat d’aturar una plaga tan terrible. Però això és impopular i genera molt de rebuig. Les mesures no es van aplicar. Ni tan sols quan el juny passat el Tribunal de Justícia de la UE va dir que eren obligatòries, davant la resistència de les autoritats italianes a fer-ho. Qui va actuar de manera insensata no va ser Brussel·les, va ser Roma.

Al comitè d’agricultura del Parlament Europeu hem parlat molt sobre la Xylella. En l’última reunió se’ns va confirmar que ja s’havia detectat a Còrsega i al sud d’Alemanya. Indignats, molts diputats demanàrem per què no s ‘actuava amb fermesa, es tracta d’un problema europeu, que cap país no pot abordar a soles: els bacteris no entenen de fronteres. La resposta de la Comissió va ser resignació i impotència: són els estats els que han d’actuar, ells fan els estudis i donen les instruccions, però no tenen l’autoritat ni la capacitat.

I aquesta feblesa està desfent la Unió Europea. La indignació de molts ciutadans britànics contra polítiques pensades i fetes des de Londres, va ser mesquinament dirigida contra la UE. Els oportunistes del UKIP no hagueren de fer una altra cosa que apropiar-se del discurs que els governs britànics –d’un costat i de l’altre- havien repetit fins a avorrir-se per amagar les seues pròpies misèries: la Unió Europea té la culpa de tot. Quan l’equip de David Cameron va veure que la broma havia anat massa lluny i calia fer marxa enrere ja era tard. Els productors de cítrics valencians estan justificadament indignats per l’acord de comerç que la UE ha signat amb els països del sud d’Àfrica. Com ja s’ha repetit, a causa d’aquest nou acord les taronges de Sudàfrica podran entrar a Europa lliures de taxes fins al mes de novembre… i competiran per tant amb les nostres en els mercats europeus. Però allà no tenen els estàndards sanitaris, ambientals i socials que ací tenim, i que fan que la nostra producció siga més cara. La baixada de preus –encara més- serà inevitable. La indignació, repetesc, està plenament justificada però no ens enganyem: la UE no aprovaria un acord sense el consentiment dels estats. Si la tan negativa clàusula del comerç dels cítrics hi apareix és perquè el govern d’Espanya no ha fet res per retirar-la.

Corren temps dolents en aquesta Europa nostra afeblida i objecte d’atacs que amaguen misèries molt més properes. I mentre els estats van mirant-se el melic i obliden que Europa vol dir col·laboració, la Xylella estén la seua amenaça com a metàfora de la descomposició d’un projecte europeu a la deriva.

Article publicat a Levante EMV, 20-11-2016

whatsapp-image-2016-11-20-at-11-54-53

 

Arxivat en: Blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *