L’eurodiputat de Compromís aposta perquè la UE limite “el nombre de propietats d’una persona o societat” com a part del debat en la Comissió Especial de Vivenda del Parlament Europeu.
Vicent Marzá va arribar al Parlament Europeu al juny de la mà de Sumar i, des de llavors, s’ha fet un lloc en el grup dels Verds/ALE, que l’han situat en una de les vicepresidències de la Comissió Especial sobre la crisi d’habitatge que ha començat a caminar en l’inici de la legislatura. L’eurodiputat de Compromís, que marca distàncies amb l’estratègia del seu grup sobre el suport a Ursula von der Leyen, considera que la UE té marge de maniobra per a pal·liar eixa crisi. Atén a eldiario.es en el seu despatx, entre una reunió i una altra, en un moment en el qual el gran tema de conversa a Brussel·les és l’amenaça aranzelària de Donald Trump. Donada la volatilitat de la situació, les preguntes s’han actualitzat posteriorment.
Estem al mig d’una guerra comercial, què li sembla la resposta que està donant la UE a Trump?
Tíbia i poc ambiciosa. Si volem defensar els interessos de la nostra indústria i els nostres treballadors, no podem continuar actuant com un actor passiu en el tauler global. No n’hi ha prou amb gestionar danys: cal adoptar una posició proactiva i construir sobirania econòmica europea. No podem continuar sent un mercat obert mentre altres actors, com els Estats Units o la Xina, es protegeixen i subvencionen massivament la seua indústria.
La UE necessita eixir de la lògica del curt terminisme i abordar amb valentia les transformacions estructurals que requereix el món actual. Per a Compromís, apostar per una autonomia estratègica per a Europa no pot traduir-se a repetir esquemes de dependència amb nous actors -com es vol fer amb Mercosur- ni tampoc a blindar els interessos de les grans corporacions. No podem permetre que aquesta guerra comercial se salde amb més deslocalitzacions i pèrdua d’ocupacions.
Els que defensaven el paradigma de mercats i lliure comerç, estan deixant hui a la ciutadania europea més desprotegida que mai.
I com es pot aconseguir?
El grup dels Verdes/Aliança Lliure Europea hem plantejat una alternativa: un gran pla d’indústria neta europea, el Clean New Deal verd. Això implica utilitzar els fons europeus per a reforçar l’economia productiva i garantir condicions laborals dignes per al nostre futur.
El Banc Central Europeu i el Banc Europeu d’Inversions han d’impulsar mecanismes que ens permeten rellançar la nostra economia sense dependències externes ni retallades. Hem d’activar el mecanisme anti-coerció de la UE, gravar a les tecnològiques americanes i crear noves fonts d’ingressos europeus per a finançar el nostre futur comú.
Creu que la pausa de 90 dies acabarà amb un acord?
Sincerament, ho dubte. Aquestes pauses solen ser moviments tàctics, no respostes estructurals. El que necessitem és que la UE es dote d’una estratègia clara i proactiva. A més: això no va només d’una guerra comercial, sinó que és també un atac als nostres valors i principis. Ens consta que la Unió Europea ha oferit als EUA un acord de comerç sense aranzels i l’administració Trump l’ha rebutjat. Per tant, això no opera en una lògica de confrontació comercial solament. És més aviat un colp brusc per a desorientar i fer xantatge a Europa. No podem confiar que tercers actors resolguen els nostres problemes. Europa necessita més sobirania econòmica i política per a poder negociar de tu a tu amb qualsevol potència.
Què opina de la política d’acostament a la Xina que està duent a terme la UE i, especialment Pedro Sánchez?
La UE necessita tindre relacions diplomàtiques estables amb tots els actors globals, inclosa Xina, però sempre des del respecte als drets humans i amb mecanismes de control sobre les inversions estrangeres en sectors estratègics. Buscar vies de cooperació amb la Xina no pot suposar renunciar als nostres principis i valors o a la nostra autonomia. Crec que seria important vincular la relació amb la Xina a una agenda de drets laborals, sostenibilitat mediambiental i governança democràtica.
Una Europa forta no és una Europa que balle l’aigua a les grans potències, sinó una que defensa els seus principis en totes les seues aliances estratègiques.
Pensem que és bo diversificar les nostres relacions i no dependre de ningú. I això es construeix amb coherència i sense oportunismes. No ens agrada que els principis siguen volàtils en funció de l’interés de cada moment.
Un dels seus principals papers en el Parlament Europeu serà en la comissió especial de la crisi d’habitatge, què espera d’ella?
La meua missió en eixa comissió és que s’escolte en el Parlament Europeu i es done el mandat al nou comissari d’habitatge al fet que escolte la realitat de la gent que no pot pagar ni el lloguer, ni molt menys comprar-se una casa, i que no s’escolte, com sol ser habitual des d’aquestes institucions, als grans promotors o als grans fons voltor, que són gran part del problema de l’accés a l’habitatge de la majoria social.
Què pot fer la Unió Europea? Perquè no té competències en matèria d’habitatge
No té la competència específica, però pot fer molt perquè l’habitatge està afectat per moltes competències que tenen a veure amb la Unió Europea. Per exemple, en l’Estat espanyol hi ha molt poc parc públic d’habitatge. Estem en la cua de l’habitatge públic, estem en la cua del parc de lloguer i, en canvi, som líders de societats que estan exemptes de tributació, com les Socimis, que estan tenint un impacte brutal en el finançament dels habitatges.
Una altra qüestió és que siga determinat d’interés general la inversió en habitatge públic i, per tant, que no compute per a deute de l’Estat.
Pot haver-hi un fons d’inversió europeu específic per a habitatge?
Pot haver-ho i fins al moment no hi ha hagut un específic. És una qüestió que és una disrupció del mercat intern. S’ha trencat. No hi ha un mercat intern de l’habitatge en condició d’igualtat. Es pot intervindre amb competències europees. També hi ha qüestions d’eficiència energètica i d’ajudes per a la cohesió.
La mesura estrela de Von der Leyen és flexibilitzar el règim d’ajudes d’Estat per a la política d’habitatge. Què li sembla?
És una de les qüestions que cal fer, però es pot convertir en un pegat si no anem al fons de la qüestió, que és, entre altres qüestions, que l’habitatge s’ha convertit en un bé d’especulació. Serà només un pegat, perquè serà donar més diners a més empreses perquè construïsquen més pisos. Hi haurà una xicoteta reducció de preus de l’habitatge, però no es garantirà el dret.
Ha d’haver-hi una directiva que marque unes pautes claríssimes com, per exemple, la limitació de la propietat. No pot ser que hi haja milions d’habitatges buits, molts d’ells concentrats en molt pocs propietaris, i que estan influint en el preu d’accés al lloguer. Això, per exemple, és una disrupció del mercat interior. S’ha de posar una limitació del nombre de propietats que pot tindre una persona o una societat i això el pot fer la Unió Europea.
No té cap sentit que hi haja finançament per part del Banc Europeu d’Inversions, dels bancs europeus i de fons europeus per a la construcció d’habitatges sense una condicionalitat que, com a mínim, la meitat d’eixos habitatges siguen de parc social.
Hi ha una majoria de dretes en el Parlament Europeu. El preocupa que això acabe rebaixant l’ambició de l’informe?
Ens preocupa i molt. Però és la realitat que hi ha en aquest Parlament i com s’ha desplaçat encara més cap a la dreta. Per això per a nosaltres era súper important estar, alçar la veu i dir les coses clares: s’està tirant de les cases a persones que no és que estiguen vivint en un lloguer, és que estan compartint casa diferents famílies i així i tot no arriben a final de mes. I no estem parlant de persones que no tinguen treball, estem parlant de famílies treballadores que no es poden pagar l’habitatge..
D’altra banda, tenim l’afectació del sobreturisme. Els lloguers de curta duració estan impedint que la gent puga llogar-se una casa. Escoltàvem a Pedro Sánchez dir que es limitarà la compra per no residents extracomunitaris. No està malament, però els comunitaris, també. No pot ser que hi haja una desigualtat d’ingressos tan gran que residents de la Unió Europea compren cases en altres zones amb menys ingressos mitjans i que facen que puge tantíssim el preu, com ens està passant en la majoria de ciutats de la costa, per exemple, al País Valencià i en altres territoris de l’Estat espanyol, però també en el sud de França o a Itàlia.
Han tingut ja frecs amb el PPE i la resta de grups?
De moment no hem tingut frecs directes amb el PPE i altres grups perquè ens trobem en una fase molt preliminar, però ja s’evidencien diferències importants d’enfocament. El Partit Popular sembla més interessat en què compareguen les grans immobiliàries i fons d’inversió, mentre que nosaltres creiem que cal posar el focus en els qui estan patint la situació d’emergència residencial: les persones que no poden pagar el lloguer o comprar-se una casa, els veïns i veïnes que directament estan sent expulsades dels seus barris. Ens preocupa que el PP el vulga resoldre tot amb més fons per a constructores, com si construir més sense cap mena de regulació fora la solució. Des de 1980 s’han privatitzat només a Espanya 2,7 milions d’habitatges públics i no podem permetre que això es torne a repetir. Des de Compromís defensem intervindre el mercat de l’habitatge amb decisió: limitar els lloguers en zones tensionades, ampliar de manera ambiciosa el parc públic d’habitatge, i posar fre als fons voltor que acaparen immobles.
El PP europeu té una majoria alternativa amb les forces ultres, com hem vist en votacions en l’arrancada de la legislatura, en temes com Veneçuela. Creu que serà la tònica o en el PPE hi ha divisió respecte a la relació amb l’extrema dreta?
Hi ha delegacions que estan dividides. El PP espanyol ho té clar: pactes amb l’extrema dreta sempre. En canvi, hi ha altres delegacions amb les quals parlem més perquè tenen més interioritzat el sentit democràtic de no fer pactes amb qui vol destruir i afeblir la democràcia. Ho veiem ara amb Trump: en el moment en què Europa ha d’estar més unida i més forta, tenim forces que volen desequilibrar Europa i dividir-la. Ara precisament hauria d’haver-hi una reacció més forta per part dels què suposadament veuen amb mals ulls els pactes amb l’extrema dreta dins del Partit Popular.
I les divisions dins del grup dels verds-ALE? Una part va fer costat a Von der Leyen al juny i al Col·legi de Comissaris al novembre. Tenen un debat intern sobre com relacionar-se amb el govern comunitari?
En Compromís votàrem en contra les dues vegades. No podíem donar suport a un Col·legi de Comissaris amb la ultradreta dins i amb un projecte d’Europa encara més neoliberal contra els interessos de la majoria treballadora i negant el canvi climàtic.
Hem tingut debat amb els nòrdics i els alemanys que, també per la seua cultura política, creuen que és d’obligació estar en la majoria per a poder influir millor. És lícit, ho entenem, però nosaltres no pensem igual. Pensem que cal continuar amb una oposició clara i contundent per a fer que la ciutadania reaccione i la dreta anomenada democràtica, que és el Partit Popular en aquest Parlament, ha de tindre un desgast per fer pactes amb qui vol afeblir la democràcia. És veritat que tenim eixe debat, però és un debat molt calmat.
Què li ha semblat la resposta que ha donat la Unió Europea a la DANA?
Tardana i feble. Però crec que no tant per la voluntat de les pròpies institucions europees sinó per la falta de reacció ràpida i contundent tant de la Generalitat Valenciana com del Govern d’Espanya.
Des del primer minut vam estar en contacte amb les autoritats competents de la Comissió i estaven disposades a ajudar amb tots els mecanismes preparats per a poder donar eixa ajuda. No es va demanar fins a nou dies després, ni el mecanisme de rescat, ni els rescatistes, ni els bombers, ni els serveis d’emergències. No té cap explicació.
Per tant, en eixa fase crec que és el Govern de la Generalitat Valenciana, que és el competent qui és el culpable, i per inacció i per desconfiança en el Govern de la Generalitat, el Govern del senyor Pedro Sánchez, que no va reaccionar a temps.
Els valencians sentim que si això haguera passat a Madrid, no hagueren tardat nou dies. I eixa sensació crec que no és gens bona, perquè ens hem sentit molt abandonats per negligència del senyor Mazón, que és el competent i el culpable claríssim. Però hi ha hagut una falta de reacció per part del Govern d’Espanya i això s’ha notat en què a les institucions europees no se’ls ha vist en el territori, no han fet cap visita. L’única visita que hi ha hagut fins ara ha sigut del nostre grup a petició meua a les zones afectades.
Què és el que hauria d’haver fet el Govern d’Espanya? Prendre el comandament?
Sí. Un estat d’alarma totalment. Quan un veu que l’autoritat competent, que és la Generalitat, és totalment negligent i no està capacitada per a reaccionar a una situació de tan gran envergadura, ha d’assumir el desgast de protegir les persones. I, d’altra banda, la qüestió més important és en la petició dels recursos a la Comissió. Nosaltres som experts a apagar incendis perquè tenim incendis sempre. No som experts en inundacions. Hi ha gent de Bèlgica, d’Holanda, d’uns altres d’altres països que són experts en reacció a inundacions que tenen els materials. No cal passar vergonya en un món tan interconnectat de demanar ajuda a uns mentre tu mateix estàs ajudant als altres.
I què hi ha de les ajudes econòmiques?
Hem aconseguit que s’habilite el mecanisme Restore perquè arriben quasi 5.000 milions a les zones afectades. Està molt bé, però és totalment insuficient. Quan els companys del grup em van acompanyar i van estar a les ciutats afectades, van tornar convençuts que calia manar més recursos i que havia d’estar ja allí fent-se una actuació específica i urgent del conjunt dels Estats, ajudant a reconstruir. No pot ser que l’institut públic de Catarroja segueix sense obrir. Els xiquets encara estan a casa 100 dies després. Hi ha 4.600 ascensors de finques que no funcionen, amb gent gran i gent amb mobilitat reduïda que no pot baixar de les seues cases, que els seus veïns estan fent-los la compra i pujant-li-la a deu minuts de València ciutat, en plena Europa.
Quins altres fons hi ha?
El que està arribant és part de mobilització dels fons que són propis de l’Estat, una part propis de la Generalitat i els 5.000 milions del mecanisme Restore. Ha d’haver-hi un fons específic per a desastres vinculats al canvi climàtic.
Això no és el Fons de Solidaritat?
Sí, però volem que siga un fons estable, amb fons suficients. No pot ser que hages de llevar diners dels fons de cohesió per a anar a l’emergència i els lleves de qüestions estructurals. Pensem que ha de ser estructural, perquè aquestes desgràcies relacionades amb el canvi climàtic han vingut per a quedar-se.
També ha d’haver-hi una condicionalitat i som l’únic grup que ho vam dir. Els fons han d’anar condicionats, no poden destinar-se a reconstruir en llocs de zones inundables. No es pot tornar a repetir el mateix error. PP i Vox acaben de derogar la Llei de l’horta a València, que protegia l’horta, que és precisament el que fa que l’aigua puga esponjar i no arrase amb les ciutats.
Vosté va enviar una carta a Manfred Weber demanant-li que reconsiderara la celebració del congrés del PPE a València, li ha contestat?
Sí, he rebut una resposta en la qual es limiten a afirmar que es tracta d’una qüestió interna de partit. Precisament per això ho critiquem: perquè anteposen l’interés del seu partit al de la ciutadania de València.
Cap líder europeu ha vingut a València des de les inundacions d’octubre a ajudar, a reunir-se amb les víctimes o a veure què feia falta. Cap comissari, cap alt càrrec de la Comissió, ningú. En canvi, ara, ens volen utilitzar com a plató per a les seues “qüestions internes de partit”.
Li he recordat també al Sr. Weber que el seu partit està vetant la compareixença de les víctimes de la DANA en el Parlament Europeu i que és vergonyós que utilitzen així un espai institucional. El País Valencià no és cap aparador per a blanquejar negligències i irresponsabilitats.
El PP europeu va demanar a Feijóo que canviara el lloc d’eixe congrés, per què creu que Gènova va optar per mantindre’l allí fins que ja era tard canviar-lo?
Ens consta de primera mà que van estar intentant canviar-ho fins a última hora. Feijóo no ha sigut capaç de moure aquest Congrés, però el que és pitjor: no ha sigut capaç de moure-li la cadira a Mazón. Mazón ha rigut de Feijóo com ha rigut de tots els valencians, gràcies al suport de Vox.