En dura competència amb Giuseppe Grezzi, Pere Fuset ocupa els rànquings més alts de notorietat entre els regidors de l’Ajuntament de València. Mentre molts dels seus companys han de dedicar temps i energia a atraure l’atenció dels mass media, a Fuset no li cal cap esforç: té assegurada una mirada constant i inquisitiva sobre tot allò que afecte la seua àrea de Cultura festiva. Les seues decisions, les seues paraules, fins i tot els seus gestos, són immediatament analitzats i valorats per periodistes i opinadors, i gairebé sempre acaben convertits en polèmica. Com que Fuset és feiner i a la ciutat de València això de la Cultura festiva és un univers infinit, les polèmiques s’encavalquen una darrere de l’altra i el regidor pareix instal·lat en un conflicte permanent. És obvi que Fuset té un problema… però em fa l’efecte que el tenia fa molt de temps.
Quan Pere Fuset va començar a moure’s entre els que ja portàvem anys fent valencianisme polític –al meu parer no n’hi ha cap d’altre, però d’això ja en parlarem-, va alçar algun recel malament dissimulat. A més de ser un xic presumit, cosa que resultava exòtica entre aquells que menyspreàvem l’aspecte exterior perquè res no ens podia distreure dels problemes essencials dels nostre país, a Fuset li agradaven les Falles. No sols això, insistia que els nacionalistes valencians ens havíem equivocat situant-nos al marge d’un moviment popular tan fort i, sobretot, tan valencià. A nosaltres, que havíem llegit Fuster com probablement ell no volia que el llegiren i que teníem un pla teòric perfecte per reparar tots els problemes dels valencians –i així ens anava-, allò ens semblava una ingenuïtat colossal. “Les Falles, Pere –li repetíem condescendents-, són un reducte ultraconservador, no hi ha res a fer”.
Per sort, Fuset és obstinat i, en lloc d’abandonar les seues tesis, va acabar per imposar-les i el seu impuls va ser una contribució important per humanitzar aquell fred valencianisme de manual que a poc a poc abandonava la poltrona pseudo-intel·lectual i es decidia a escoltar directament el poble que volia salvar. Fuset sabia que les falles són tan diverses com la societat i que una festa amb unes dimensions tan gegantesques, pel moviment econòmic, per l’ocupació de l’espai públic, per la projecció internacional i especialment per “l’energia sentimental” que mobilitza, ha de ser gestionada de forma molt acurada i, sobretot, escoltant atentament els seus protagonistes. Per tot això i perquè a Fuset li agraden molt les Falles —i aquest és probablement el seu principal “problema”—, les seues accions desperten la polèmica.
Fuset està decidit a treballar, a solucionar els conflictes que envolten la festa, tan diversos com la convivència amb els veïns que han de mantenir un horari laboral o l’existència de protocols de més que dubtosa idoneïtat. Fuset sap que en la festa hi ha reptes inajornables -i més ara que la declaració de patrimoni de la Humanitat ha ampliat el focus internacional d’atenció-, sap també que els fallers han d’implicar-se en les solucions i per això vol conèixer bé aquell món que tothom jutja –en un sentit o un altre- sense arguments concrets. Per això encomana una enquesta rigorosa que puga donar-li una idea real, i no imaginària, de l’univers amb qui ha de treballar. Naturalment això molesta els qui durant molt de temps -massa- s’han erigit en portaveus de les Falles, aquella capelleta àvida de protagonisme que ha instrumentalitzat el món faller per al seu propi interès: Fuset els està “desmuntat la paraeta”. Contra l’estratègia del percebe aplicada pels governs municipals anteriors -no menejar-se, deixar fer i anar acumulant problemes a canvi de continuar en el poder-, Fuset es manifesta actiu i responsable. I molts no li ho perdonen.
Em consta que els atacs virulents que rep li afecten, però no crec que aconseguesquen disminuir la seua energia fallera; al capdavall, Fuset està complint un somni que només intuïa quan cremava falletes en les vacances d’estiu al seu poble de la Font de la Figuera. No em creieu? Mireu-li la cara de felicitat mentre passejava vestit de torrentí per l’ajuntament gòtic de Brussel·les.
[Article publicat originalment a ValenciaPlaza]