- L’eurodiputat de Compromís, Vicent Marzà, posa en valor els avanços aconseguits amb la pressió ciutadana però assenyala que els decrets no poden ser el nostre sostre sinó un avanç sobre el què continuar pressionant.
La mobilització ciutadana està aconseguint moure els límits del què semblava possible en matèria d’habitatge. Així ho considera l’eurodiputat de Compromís i vicepresident de la Comissió especial del Parlament Europeu sobre la crisi de l’habitatge, Vicent Marzà, després de les mesures aprovades esta setmana pel Govern espanyol, que incorporen algunes de les reivindicacions que han centrat les protestes dels últims dies.
La limitació del 2% a l’actualització dels lloguers fins a finals de 2027, la possibilitat de prorrogar durant dos anys els contractes que finalitzen abans de 2028, l’ampliació de la protecció davant desnonaments fins a 2030 o les mesures contra determinades operacions de compra especulativa són, per a Marzà, avanços que fa només uns dies semblaven molt més llunyans.
“La pròrroga de dos anys que fa només una setmana semblava un somni és hui una possibilitat real. Això no ha passat per casualitat. Ha passat perquè milers de persones han eixit al carrer, s’han organitzat i han aconseguit que la crisi de l’habitatge entre en el centre del debat polític”, ha assenyalat Marzà.
L’eurodiputat considera, però, que este avanç ha de servir precisament per continuar pressionant. “No podem quedar-nos ací. Si la mobilització ha aconseguit moure el límit una vegada, hem de continuar empenyent-lo. Les mesures temporals no poden ser el sostre, calen mesures estructurals”, ha defensat.
En este sentit, Marzà reclama que avance també el segon decret previst pel Govern, amb mesures dirigides a reforçar l’estabilitat dels contractes de lloguer, i que es continue treballant cap a mesures estructurals contra l’especulació immobiliària.
“El que està reclamant el moviment de llogaters no és cap fantasia ni una política impossible. Són mesures que ja existeixen en altres països europeus. El que estem discutint és fins on volem arribar”, ha afirmat.
El que es reclama al carrer ja existeix a Europa
Marzà posa com a exemple que els contractes de lloguer de llarga durada i sense una data de finalització predeterminada formen part dels sistemes d’habitatge d’altres països europeus, com Alemanya, els Països Baixos, Suècia o Dinamarca.
També existeixen diferents fórmules de regulació dels preus. A Suècia, els lloguers de bona part del parc es determinen mitjançant negociacions col·lectives entre propietaris i organitzacions de llogaters, mentre que els Països Baixos disposen d’un sistema de regulació dels lloguers que abasta el parc social i una part creixent del mercat privat. França, per la seua banda, aplica mecanismes de control dels lloguers en les denominades zones tensionades, amb ciutats on existeixen preus de referència que limiten la renda que es pot cobrar.
“Quan ens diuen que regular els lloguers paralitzaria el mercat, només cal mirar al nostre voltant. A Europa hi ha països on els propietaris continuen llogant, el mercat continua funcionant i, al mateix temps, hi ha mecanismes per protegir les persones que necessiten una vivenda per viure, no per especular”, ha explicat.
També hi ha experiències per limitar l’ús especulatiu de l’habitatge. Als Països Baixos, determinats municipis poden establir restriccions a la compra de vivendes en determinades zones perquè siguen destinades a persones que hi residisquen, mentre que la fiscalitat sobre la compra d’habitatges diferencia entre l’habitatge que es destina a residència habitual i altres usos.
Per a Marzà, estos exemples demostren que el debat no és entre “regular” o “no regular”, sinó entre diferents maneres d’organitzar l’habitatge.
“Podem discutir quina és la millor fórmula en cada territori, però no podem continuar presentant com a impossibles mesures que ja s’apliquen en altres països europeus. Lloguers regulats, més estabilitat per als inquilins o mesures contra la compra especulativa no són experiments exòtics: formen part del debat europeu”, ha assenyalat.
Marzà reclama, per tant, que els avanços aconseguits esta setmana siguen un punt de partida i no un punt d’arribada.